dimarts, 15 de novembre de 2011

Enviar els xiquets a la fàbrica

Al ser humà li costa canviar els sistemes, sobretot si hi ha interessos d'alguns pocs poderosos pel mig. I tant fa que siguen de caire polític, econòmic, religiós o cultural. La complexitat de la vida, la seua fragilitat i la impermanència de coses, estats i esdeveniments fa que el ser humà busque desesperadament certeses, (falsa) estabilitat, repetició i rutina que embolcalle d'immobilitat i seguretat la vida. Per això quan esclata una crisi en algun d'aquests sistemes, s'obri una escletxa que pot en principi agrir aquest estat de dolç somnambulisme; no obstant això, serà un àcid beneficiós: l'àcid de la reflexió i la consciència. És el que està passant amb l'actual crisi econòmica.

Però estem en una època de grans conflictes (que preludien canvis substancials) a tots els nivells. La gent ara mor més d'infarts i de depressions que d'altres malalties amb més mala fama. Sembla que, al món occidental, està creixent un malestar indefinit que ens fa estar insatisfets i crispats. Seria interessant que es fera una estadística per a determinar si ara sorgeixen més poetes, ja que la poesia és la porta a la recerca de sentit i de preguntes, que en temps d'alta indefinició són més necessàries que les respostes.

És en l'educació on més es deixa veure aquest estat de conflicte interior generalitzat. El sistema està fallant perquè la societat està fallant. O precisament perquè la societat està canviant i el sistema educatiu no s'hi ha adaptat. Professors, psicòlegs, pedagogs i polítics malden per trobar-hi una solució, però el problema continua. Segons el meu parer, els canvis que propugnen són només tiretes en un dessagnament. Cal una visió més global del problema, cal canviar el sistema educatiu de soca-rel.

Estem realment preparant els xiquets per al món real? La resposta és ben clara per a Linda Lantieri, professora novaiorquesa amb més de 40 anys d'experiència i experta en educació social i emocional: "Tenim implantat un sistema educatiu que es va dissenyar en l'era industrial (cap a la fi del segle XVIII i principi del XIX) per a respondre a les necessitats del moment: xiquets ben preparats en una sèrie de matèries, disciplines, amb horaris fabrils, activitats reglades com en una cadena de producció, bons treballadors. S'ha adaptat als temps però en la part substancial el sistema no ha variat. És útil, encara que és una visió estreta de l'educació. ¿Hi haurà, tal volta, relació entre aquells exèrcits de bons treballadors que hem format deixant de costat els sentiments, les emocions o els conflictes personals, i un segle XX tan violent?" Una molt bona pregunta.

És a dir, l'escola actual està preparant per a afrontar el treball, no la vida. Potser molts s'escandalitzaran en llegir aquesta afirmació; com he dit al principi, al ser humà li agraden els sistemes, i li costa trencar-los. Però si reflexionem una mica ens adonarem que preparar per a la vida és també preparar per a saber conviure amb els altres, per a conéixer-se, per a saber gestionar el propi dolor i el dels altres. Un alumne pot tindre excel·lents notes i tanmateix fracassar en la vida, no ser capaç de fer amics, de relacionar-se amb persones distintes, de manejar la seua ràbia i ser capaç de manejar el seu estrés. Per això l'escola és una oportunitat no sols per a ensenyar sabers acadèmics (matemàtiques, llengua, història...), sinó també com saber relacionar-se amb els altres o controlar les emocions. Això és el que ajuda a manejar la frustració. A aquesta conclusió va arribar Linda Lantieri quan treballava en una escola de Harlem. Un tiroteig que va posar fi a la vida d'un xaval va fer que un reporter del New York Times anomenat Daniel Goleman entrevistara Linda, que ensenyava a les escoles públiques a resoldre conflictes de manera pacífica. "Una mestra ensenya pau als seus alumnes", va titular en el Times. Aquest periodista va aprofundir en el tema i va escriure un llibre: La intel·ligència emocional (1995), que va ser best seller durant una dècada.

L'ensenyança social i emocional que Linda Lantieri i Daniel Goleman propugnen és un procés mitjançant el qual xiquets i adults són més conscients a l'hora de manejar les seues emocions per a mantindre millors relacions amb els altres i ser capaços d'adoptar bones decisions. Bàsicament es tracta de tècniques de respiració i relaxació que ajuden a calmar el cos i enfocar, fixar l'atenció. Quan entrenem la ment per estar tranquil·la i relaxada, aleshores som capaços de manejar millor l'estrés. És com una mena de meditació. Es propicia el silenci  per a enfocar la ment, i així crear a l'interior de cada xiquet un nucli intern fort. En paraules de Linda: "Quan cree un espai per a la introspecció és com si estiguera fent un depòsit al banc, per poder utilitzar-lo en temps de necessitat, quan arribe l'adversitat. Si un xiquet comença a experimentar aquesta calma, aquesta tranquil·litat, augmenta el seu depòsit al banc del cervell, i quan els ocorre alguna cosa desagradable o estressant, no reaccionen de manera automàtica."

El seu mètode està implantat en mig miler d'escoles públiques d'Estats Units i altres tantes de Brasil i Puerto Rico. I són molts els estudis i informes que l'avalen, com l'estudi de la Universitat de Columbia, el qual constata que una hora setmanal d'aprenentatge d'aquest mètode disminueix un 23% la conflictivitat a l'aula i millora el rendiment acadèmic un 11%. A més, un estudi internacional promogut per la Fundación Marcelino Botín l'any 2008 basat en experiències educatives reals que s'han desenvolupat en sis països, revela que l'educació emocional i social a l'escola millora la convivència i els resultats acadèmics de l'alumnat. Els autors d'aquest informe han arribat a la conclusió que aquests programes redueixen significativament, i fins i tot eviten, els problemes de conducta, el consum de drogues, tabac i alcohol, així com l'ansietat i els símptomes de depressió. A banda de ser menys conflictiu, cal destacar que l'alumnat que va participar en aquestes experiències va aconseguir millors qualificacions que aquells que reben una educació estrictament acadèmica.

Crec que a aquestes altures ja deveu estar convençuts que l'educació necessita un canvi. Però és que encara n'hi ha més. Hi ha escoles i instituts arreu del món que potencien un altre valor per a mi bàsic per a la vida i que el sistema educatiu normal sol bandejar: la creativitat. És una qualitat poc valorada perquè la devoció a la intel·ligència ho domina tot, mutilant altres parts importants per al desenvolupament humà. Tot i així, sempre hi ha hagut crítiques a les definicions de la intel·ligència que només es basen en el coeficient intel·lectual. Una sèrie de teories alternatives sostenen que la intel·ligència abraça molt més que el que els tests del coeficient intel·lectual podran avaluar mai. Howard Gardner, professor de psicologia de la Universitat de Harvard ha afirmat que tenim no una, sinó múltiples intel·ligències: lingüística, musical, matemàtica, espacial, kinestèsica, interpersonal (relacions amb els altres) i intrapersonal (coneixement i comprensió d'un mateix). Manté que tots tenim distints punts forts en diferents intel·ligències i que l'educació hauria de tractar-les de la mateixa manera perquè tots els xiquets tingueren la mateixa oportunitat de desenvolupar les seues habilitats individuals. La majoria de la gent té una visió molt limitada de la intel·ligència i tendeix a pensar-hi sobretot des del punt de vista de la capacitat acadèmica. Aquesta és la raó que moltes persones que són llestes en altres àmbits acaben creient que no ho són en absolut. A més a més, la majoria de persones creuen que la intel·ligència i la creativitat són coses totalment diferents. Però per a Ken Robinson, expert en educació i desenvolupament del potencial humà, la intel·ligència i la creativitat van juntes: "Estic convençut que no es pot ser creatiu i no actuar intel·ligentment. De la mateixa manera, la forma més elevada d'intel·ligència consisteix a pensar de manera creativa."

Aquest enfocament de destacar la creativitat com un valor fonamental per a l'aprenentatge s'està duent a terme en algunes escoles pioneres d'arreu del món:

*      Mètode Reggio (nascut a Itàlia però exportat a la resta del món, sobretot a trenta estats nord-americans): el pla d'estudis està adreçat a l'alumnat; els mestres ensenyen les lliçons segons el que dicten els interessos de l'alumnat. A més, els col·legis Reggio dediquen molt de temps a l'art; creuen que els xiquets aprenen diversos llenguatges simbòlics a través de la pintura, la música, els titelles, el teatre i altres formes d'art, i que d'aquesta manera exploren les seues habilitats en totes les formes en què aprenen els sers humans. Aquests col·legis han guanyat premis importants.

*      Ciutat de Grangeton (centre d'Anglaterra): no és exactament una ciutat, sinó un hàbitat dirigit per l'alumnat de l'escola Grange. La ciutat té alcalde i ajuntament, un periòdic, un estudi de televisió, un mercat i un museu, i els xiquets en són els encarregats. L'objectiu era motivar els xiquets a aprendre relacionant les classes amb un lloc del món real. La capacitat de llegir i escriure adquereix un significat addicional quan es posa al servei d'un guió cinematogràfic original. La ciència cobra vida quan l'alumnat utilitza la tecnologia per fer programes de televisió, i aprecien més la música quan han de decidir la llista de cançons que emetrà l'emissora de ràdio. L'educació cívica té sentit quan l'alcalde ha de prendre decisions. A Grange l'assistència és molt superior a la mitjana nacional, així com el resultat en els exàmens nacionals.

*      Escoles A+ (vigent en més de 40 escoles d'Oklahoma): ressalta l'art com el mitjà per a ensenyar una àmplia varietat de disciplines dins del pla d'estudis. Els alumnes poden escriure cançons rap per tal que els ajuden a entendre els temes de literatura. Poden realitzar collages de diferents grandàries que els permeten apreciar les aplicacions pràctiques de les matemàtiques. Les representacions teatrals poden caracteritzar moments clau de la història, mentre que els moviments de dansa aclareixen punts elementals de la ciència. Algunes d'aquestes escoles han rebut premis a l'èxit acadèmic.

*      Pedagogia Waldorf (a tot el món, també a Espanya): en aquest mètode es treballen les conductes de serenitat, capacitat de reacció, imaginació i sensibilitat artística, solidaritat i tolerància entre d'altres. Un pes molt important tenen l'art, les llengües estrangeres i la gramàtica a partir de contes de fades, faules, llegendes populars, poesies, etc., amb les quals el xiquet va adquirint la formació. El joc com a element indispensable, és un altre fonament utilitzat, ja que jugar significa percebre amb tots els sentits, posar en moviment tot el cos, ser actiu. Per tant, les arts i les habilitats pràctiques juguen un procés fonamental en el procés d'educació Waldorf. No se les considera luxes, sinó una part essencial per al creixement i desenvolupament humà.

Comptat i debatut, atesos els desafiaments que hem d'afrontar a tots els nivells, l'educació no necessita que la reformen: necessita que la transformen. I la clau per a la transformació rau en el potenciament de les qualitats següents:
            -aprenentatge emocional i social
            -capacitat crítica
            -creativitat
       -personalització de l'educació: descobrir els talents individuals de cada xiquet, col·locar els estudiants en un entorn en què vulguen aprendre i puguen descobrir de manera natural les seues vertaderes passions.