dimarts, 24 de gener de 2012

Altres vides

Miroslav Tichy era un fotògraf txec que va exposar en prestigioses institucions com el Centre Pompidou de París l'any 2009 i el 2010 a l'International Center of Photography de Nova York. Quan estudiava Belles Arts es va revoltar contra el govern comunista perquè va canviar les models que posaven per obrers amb granota. I és que sentia una fascinació extrema per les dones, fins al punt de constituir l'única temàtica de les seues fotografies. Per cert, no era un home glamurós ni elegant ni vivia en un àtic amb vista sobre Central Park. Era vagabund. En els anys setanta es va construir una càmera amb materials de rebuig i es dedicà a fotografiar dones prenent el sol, fumant, passejant... Tenia un do natural per a captar moments intranscendents però carregats de poesia i sensualitat. Sabia capturar la bellesa oculta de dones anònimes. Revelava descuradament les fotos a la barraca on vivia amb materials que es trobava. El resultat eren fotos borroses, a vegades sobreexposades, plenes d'imperfeccions, amb ratllades de llapis, emmarcades amb simples cartons acolorits. Precisament aquestes imperfeccions feien les seues fotos originals i úniques. La borrositat o la sobreexposició dotava les imatges d'un to evocador i oníric. Accentuava el lirisme de les corbes i els perfils de cossos corrents. Aconseguia commoure amb el seu món estètic particular bandejant les regles de la fotografia convencional. Va morir l'abril de l'any passat als 84 anys, vagabund insubornable.




 La vida de Tichy qüestiona molts tòpics i idees estereotipades que tenim sobre les persones "sense sostre". Artista excèntric o indigent dement? De segur que si haguérem coincidit amb ell en un parc mentre feia fotos amb la seua càmera-Frankeinstein atrotinada li hauríem aplicat la segona etiqueta. I hauríem sentit llàstima, ignorant que Tichy vivia la vida que volia viure. És més, el seu art i el seu mode de vida estaven inextricablement lligats: sense l'un no hi hauria l'altre. 



 Hi ha més sense sostre com ell: persones que han decidit viure al carrer o que, duts involuntàriament a aquesta situació, l'han volguda mantindre. Fa uns dies emetien en el telediari un microreportatge al voltant d'aquest tipus de vagabunds voluntaris. Dos hòmens havien renunciat a viure en un centre d'acollida nou i ben equipat i s'havien instal·lat sota un pont amb totes les seues pertinences. Tenien llibres i fins i tot havien muntat un pessebre per Nadal. Un altre afirmava: "Jo no tinc por del fred, en tot cas de la calor!". Tots tres valoraven viure a l'aire lliure per damunt de tot, la qual cosa desmunta la idea que tenim sobre els patiments de no tindre un sostre.

Conec un altre cas que també qüestiona les idees estereotipades amb què etiquetem aquestes persones: una captaire del carrer de l'Hospital, a València. Segurament passaries pel seu davant mirant de reüll els seus cabells embullats i la seua roba bruta, dubtant si donar-li una moneda o no, no siga que s'ho gaste en beguda. Total, la majoria d'aquesta gent són uns "inadaptats". Però si preguntares als bibliotecaris de la Biblioteca Municipal, et dirien que és una assídua lectora, amb un gust variat. Una alumna meua que treballava a l'IVAJ em deia que era una persona molt culta i que tenia conversacions molt interessants amb ella de qualsevol tema. Afirmava: "és amiga meua". I si en compte de mirar-la d'esquitllentes l'hagueres mirat als ulls, hauries descobert una mirada intel·ligent.

És curiós: sentim llàstima d'ells i potser són ells els que ens compadeixen a nosaltres. I no és gens estrany si observem les nostres vides com ho farien ells, des de fora: no som conscients de les exigències, fins i tots esclavituds, de la vida en societat, de viure "adaptat". Estem immersos en el sistema i no ens adonem que no som tan lliures com ens pensem quan prenem decisions en la nostra vida. En primer lloc, en major o menor grau som esclaus de l'aparença física: la nostra societat és molt cruel amb les persones amb defectes i malalties, fins i tot minusvalideses. I no cal parlar del culte al cos i a la moda. Tampoc tolerem l'envelliment. Hem de ser guapos i guapes, semblar jóvens i damunt anar ben vestits. No direu que això no és una esclavitud.

En segon lloc, som esclaus dels bancs si volem tindre una casa pròpia. A Espanya tenim tendència a voler posseir, no estem familiaritzats amb el concepte "llogar". Hi ha molt països europeus als habitants dels quals no se'ls passa pel cap comprar-se una casa: l'ajuntament o el govern els lloga un habitacle. Als Estats Units és comú que els veïns d'un edifici compartisquen la llavadora. I fins i tot hi ha llocs on lloguen els vestits de núvia. Però ací el furor adquisitiu arriba a tal extrem que ens endeutem temeràriament i vivim esclaus del treball i de les hores extra per poder pagar al banc. I ens passem el dia fora de la nostra casa per poder pagar-la. No en gaudim. En l'equilibri està la clau: si tens un treball més o menys estable i la hipoteca no és molt alta, no hi ha cap problema.

En tercer lloc, vivim angoixats si no tenim un treball fix. Hi ha molta pressió social en aquest sentit. I buscant aquesta estabilitat al preu que siga, ocorre que moltes persones sacrifiquen la seua vocació real i el seu entusiasme per aconseguir una plaça fixa que només els proporciona frustració i avorriment. És cert que molta gent prefereix pagar el preu i estan a gust amb la seua decisió, però la majoria es consumeix per la frustració.

Però on es nota més la pressió social és, al meu parer, en les relacions personals. L'estructura de la nostra societat t'obliga a tindre parella i formar una família. Ets un pària si t'entestes en la solteria, i més encara si ets dona. Una amiga meua, amb quaranta anys i soltera, cansada que tots li preguntaren si estava casada, etzibava: "és que el meu home és a la presó", i així no continuaven amb el tafaneig. La cosa empitjora si no vols tindre fills. Moltes parelles tenen fills perquè és el que s'espera d'ells. La meua veïna es lamentava d'haver tingut un segon fill, perquè és el que tothom espera de tu quan ja n'has tingut un: "la parelleta", en diuen.

Al fons de totes aquestes "exigències" socials hi ha la por. Por del canvi, de la inseguretat, de l'imprevisible. Volem fixar i dissecar la vida amb treballs per a tota la vida, parelles per sempre, botox i cirurgia. I no ens adonem que la vida és tot el contrari: és mudable, inconstant, imprevisible... dinàmica, al cap i a la fi. Ens angoixem i patim perquè nadem contra corrent. I això és precisament el que defugen els vagabunds. Ells flueixen amb la vida de la manera més radical. No s'han de preocupar pel seu aspecte físic, ni angoixar-se per la hipoteca ni per un treball esclavitzador. No senten la pressió de casar-se i tindre fills. Intenten viure del que la vida els va oferint, sense patir l'ànsia de voler-la controlar, com fem nosaltres. No tenen pressa, disposen de tot el seu temps per a dedicar-se al que més els agrada, com per exemple llegir en el cas de la captaire del carrer de l'Hospital, i fer fotos en el de Tichy. Paguen un preu, evidentment, per aquesta llibertat, però em sembla que si ho posem en la balança, nosaltres en paguem molt més. És simptomàtic el fet que moltes persones sense sostre no vulguen "rehabilitar-se" i tornen al carrer després d'haver passat per centres d'acollida que els ajuden a inserir-se en la societat.

Tanmateix, com en tots els casos, hi ha un terme mitjà. Es pot viure integrat en la societat d'una manera més lliure, sense la necessitat de posseir una casa o un treball estable. És el cas d'un argentí que vaig conéixer quan era estudiant. Mentre executava parsimoniosament el ritual del mate, ens contava com havia rodat pel món. Feia treballets de reforma en cases de camp o pisos a canvi que l'hi deixaren viure. Normalment eren cases sense llum ni aigua calenta, però no semblava preocupat per haver de llavar-se amb aigua freda o per no poder veure la televisió. No s'estava gaire temps en cada lloc, li agradava conéixer llocs nous i gent nova. Quan estàvem a prop d'ell, l'aire semblava més fresc i carregat d'aromes exòtiques. Tant ens va enlluernar que una companya de pis es va deixar la carrera.

Un altre cas semblant és el d'un xic que vaig conéixer per casualitat a València. Em va contar les dificultats que estava tenint per aconseguir viure de la manera que ell volia: treballar a canvi de sostre i menjar. Tampoc a Espanya estem acostumats al bescanvi, a treballar a canvi d'un servici i no de diners. A la fi va trobar un treball en una alqueria de l'horta d'Alboraia com a llaurador de productes ecològics. Vivia a l'alqueria a canvi d'ajudar-los en les verdures. No hi havia diners pel mig. Recorde que em va ajudar a canviar de lloc els mobles del meu pis a canvi que el deixara dutxar-se.

Per últim, un exemple de vida senzilla i plaent en societat seria el d'Èdgar, cosí meu. De ben jove se'n va anar del poble amb només una motxilla al llom i va enfilar cap al nord d'Espanya. Va viure durant un temps en un poble abandonat amb altres "okupes" neorurals i actualment es dedica a l'agricultura ecològica amb la seua parella en una aldea gallega. Viu en una casa espaiosa el lloguer de la qual és inferior a la meitat d'una hipoteca corrent ací.

Creiem que som lliures i que vivim la vida que volem, però moltes vegades és la pressió social la que decideix per nosaltres. O el costum. Pensem que no hi ha altra manera de viure la vida fins que ens trobem amb els casos d'altres vides com les que he esmentat. Només quan coneixes totes les opcions ets lliure de decidir. I no només quan coneixes més opcions, sinó quan ets suficientment crític per a no deixar-te dur pel que t'han inculcat, sinó pel que realment vols.