diumenge, 8 de juliol de 2012

Quina realitat coneixem?


Tithiya Sharma era una periodista a l'Índia que guanyava molts diners, vivia en un apartament luxós en la part més cara de Bombai i sovintejava el mateix pub els caps de setmana. Ho va deixar tot de manera dràstica i des de maig de 2010 es dedica a viatjar arreu del món amb un propòsit: trobar 100 herois o heroïnes que estiguen canviant el futur dels seus països o comunitats treballant des de la base: la gent del poble. Tithiya ha viatjat per més de 40 països de tots els continents al principi amb fons propis, més endavant amb donacions, i ha trobat aquestes 100 persones de professions molt variades: doctors, treballadors socials, jutges, esportistes... De quin tipus d'herois estem parlant? En paraules d'ella: "Què converteix una persona en heroïna, al capdavall? Que ajudes 1.000 persones o dues? Si tu ajudes en la vida d'una sola persona, però d'una manera significativa, crec que tu ets un heroi". Aquesta és la clau: persones que inspiren els altres amb la seua solidaritat, compassió, capacitat innovadora i entusiasme. Així doncs, trobem una treballadora social brasilera que dóna consell i busca treball als jóvens de les faveles; un iraquià que a través del futbol ha unit gent de diferents orígens ètnics, socials o religiosos; un doctor que proporciona atencions mèdiques i socials a les dones del Congo, o un cambodjà que ha fundat un refugi per als xiquets que viuen al carrer. 


Podeu llegir les històries d'aquests herois i heroïnes al bloc de Tithiya Sharma: http://www.100heroesproject.com. Estic segura que us inspirarà i us omplirà una mica les reserves d'esperança que depositem en el ser humà. I, potser, us feu la mateixa pregunta que em vaig fer jo: com és que als mitjans de comunicació no es parla d'aquestes persones?

No es parla d'aquests grans projectes solidaris com tampoc no es parla de quasi res que implique creure en accions positives, en el desafiament del pensament habitual, en el poder dels ciutadans de peu. Fet i fet, res que aporte esperança. Simplement no s'estila. El que ara es porta és la desesperança i la delectació morbosa en la part fosca i cruel de la vida i del ser humà: en política, en economia, en successos, en la vida social... Els telenotícies van plens sempre de notícies que es rabegen en els crims, corrupcions i aberracions de què som capaços els humans. I algú dirà: així són les coses, els mitjans només mostren la vida tal com és. Si mostren la realitat, em pregunte: per què ha de ser notícia un assassinat i no una acció solidària com les anteriors i altres més que passen desapercebudes? Tant les unes com les altres s'esdevenen diàriament. El que passa és que els periodistes no es molesten a buscar-les perquè no venen; hem de tindre en compte que els mitjans de comunicació també estan sotmesos a la tirania de les lleis del mercat, i el que dicta el mercat ara és parlar de crisi i corrupció.

D'altra banda, quin sentit té conéixer els crims que es cometen? De què ens serveix saber-ho? Mai he entés en què ens millora el coneixement d'aquest tipus de notícies, si no és en la satisfacció de la morbositat. I això em dóna una pista per a entendre aquesta imposició mediàtica: els mitjans solament estan aprofitant i alimentant una tendència inherent al ser humà: l'interés per explorar la part perversa de nosaltres mateixos. Des de sempre en totes les expressions artístiques hi ha hagut aquesta propensió cap als conflictes, passions desmesurades, transgressions, vicis i altres horrors que podem arribar a infligir als altres. És com un intent d'exorcitzar-ho, d'explorar els límits d'aquesta malignitat, així com de comprendre-ho i traure'n l'entrellat. Ens trasbalsa i ens aterreix aquesta part ombrívola i necessitem furgar-hi i remenar-hi fins que ens aclarim un poc si som àngels o dimonis. Les vides virtuoses, els finals feliços i la compassió no resulten tan interessants perquè no ens trasbalsen. I per això ni els mitjans ni l'art hi incideixen tant.

Però això no vol dir que les accions positives i compassives no existisquen, ni que la nostra part fosca s'estiga ensenyorint de la humanitat. Significa només que parlem més d'una part que de l'altra. No ho dic jo només: hi ha molts assajos i estudis que neguen, amb dades i estadístiques, que el món haja empitjorat. Per exemple, el professor de psicologia de Harvard Steven Pinker ha examinat les estadístiques globals sobre violència en el seu llibre The better angels of our our nature i ha arribat a la conclusió següent: quan es tracta de morts de guerra, violacions, assassinats i violència domèstica, el patró és clar: la tendència és cap a un futur més pacífic. Un altre exemple és l'assaig de Jesse Richards The secret peace on afirma rotundament el progrés de la raça humana en tots els sentits. El llibre de Richards és ple d'idees i nombres que sostenen aquesta tesi: l'esperança de vida és de 68 anys i va en augment; a pesar dels conflictes mundials, el nombre de gent morta en guerres ha estat minvant durant dècades; la mortalitat infantil està baixant, i la democràcia s'està instal·lant com més va en més països. "Estem progressant èticament, estem progressant moralment i convertint-nos en una espècie millor", diu Richards. També és optimista el divulgador Eduard Punset en el seu darrer llibre Viatge a l'optimisme. En aquest viatge, Punset desmenteix que la crisi siga planetària: els constants avanços científics justifiquen abordar el futur amb entusiasme. Tenim millor benestar a tots els nivells i a més gràcies a les xarxes socials estem més connectats. Conclou amb una afirmació encoratjadora: "El passat sempre ha estat pitjor, i no hi ha dubte que el futur serà millor".


A més d'aquests llibres que he esmentat hi ha, benauradament, altres mitjans que ens informen també de les accions positives, com ara les notícies de la 2, la revista Yes! el setmanari The Guardian Weekly, etc. 


No està de moda parlar d'optimisme i solidaritat, però si llegim els casos dels herois i heroïnes de Tithiya Sharma entendrem que hi ha una altra raó per la qual no interessa que aquest tipus d'accions apareguen als grans mitjans: quasi tots desafien algun poder establit: les institucions públiques, les religioses, l'entramat de corrupteles, les corporacions empresarials i financeres, els prejudicis... Però, sobretot, desafien aquest virus mental instal·lat fa molts anys en la visió esbiaixada que tenim del món: som roïns de mena, no es pot fer res per canviar les coses, no podem lluitar contra el poder, no serveix de res, etc. Com diu Tithiya Sharma: "Només cal una persona que s'encarregue d'unir les peces del trencaclosques, una persona que no tire la tovalla. A vegades es tracta de desmuntar la manera en què la gent pensa. Una idea extraordinària pot revolucionar el pensament d'una comunitat sencera o d'un país". I és clar, això no interessa!