dijous, 7 de març de 2013

La gramàtica de la felicitat


    Quines són les nostres preocupacions? A què tenim por? Què ocupa la nostra ment? En primer lloc, el nostre futur: si perdrem el treball, si podrem pagar la hipoteca, si tindrem salut o la recuperarem, si els nostres fills creixeran feliços, si la nostra parella ens seguirà estimant o si a la fi en trobarem una, si podrem superar la mort d'un familiar, si acabarem els estudis, si ascendirem laboralment... En segon lloc, el passat: la pèrdua d'algun ser estimat, el fracàs laboral, els traumes infantils, el ressentiment i el dolor que alguna persona ens ha causat, la culpabilitat per haver-lo causat nosaltres, els "i si...?", etc. I a nivell social, tota la violència i corrupció que generen els diners, les possessions i també la que originen les creences religioses. Som milions de persones en aquesta societat occidental, i, no obstant això, podríem resumir les pors i els patiments de tots en unes poques paraules: el futur, el passat, els diners, les creences. Pensem que és així com van les coses, que el món no funciona d'una altra manera. Però jo em plantege: no ens estem complicant massa la vida?

   Com viuríem sense pensar en el passat ni en el futur? Sense cel ni infern ni cap creença religiosa? Sense històries ni ficcions, ni art? Sense memòria dels avantpassats? Sense numerals ni aritmètica per a comptar? Sense colors? Així és com viuen els pirahàs, poble indígena de l'Amazones brasiler que són totalment feliços centrant-se només en dos paràmetres: ací i ara. No els importa què menjaran a la nit perquè saben que la selva i el riu els proveiran. Les mares no necessiten comptar quants fills tenen, ja saben quins sóns els seus fills. I no es passen el dia recordant traumes i ferides del passat, ni retraent contínuament el dolor d'una Guerra Civil: no recorden els fets més enllà de dues generacions. Tot el que no siga important en el present ho obliden a l'instant. Pocs d'ells recorden els noms dels quatre iaios. No discuteixen per imposar el seu Déu, ni temen cap càstig diví ni es trenquen la testerola pensant en el sentit de la vida, d'on venim, on anem, i altres qüestions transcendentals. No tenen un mite de la creació que explique la seua existència. Quan se'ls pregunta, es limiten a respondre: " Tot és el mateix, les coses sempre són així". I no es calfen més el cap. I per això mateix, no necessiten inventar-se ni contar històries que els ajuden a entendre millor l'existència, a portar millor el fet de viure o a evadir-se'n. No ho necessiten, estan ocupats vivint el present, o millor dit, gaudint-ne. Tampoc pinten ni fan escultures. Tota l'experiència està ancorada en la presència, que significa tindre tots els sentits i la ment ocupada en allò que estan fent en aquell moment, i no en pensaments escapistes cap al que ja ha succeït o està per succeir. L'única cosa important que val la pena comunicar als altres és el que estan vivint en aquell precís instant. 


   Com que el llenguatge és creat per la cultura, en la llengua pirahà es reflecteix aquesta manera de viure: no tenen temps verbals passats ni futurs, ni paraules per als nombres ni per als colors, i té el sistema fonètic més senzill del món: només deu fonemes. I, a més, en la seua senzillesa, el pirahà manca d'una característica fonamental que tota la resta de llengües sí que posseeix: la recursivitat, és a dir, la capacitat d'allargar una frase amb d'altres de subordinades. Per exemple, en comptes de dir: "Quan acabe de menjar m'agradaria parlar amb tu", els pirahàs diuen: "Jo acabe de menjar. Jo parle amb tu". Aquest descobriment ha creat una gran controvèrsia entre els lingüistes, perquè desafia la teoria dominant, la de Noam Chomsky, que afirma que la recursivitat és l'element essencial que totes les llengües comparteixen, és el tret que defineix la capacitat del llenguatge. Fet i fet, la recursivitat, segons Chomsky, és la característica fonamental de la gramàtica universal que posseïm genèticament els sers humans. Això significa que si hi ha una llengua, com ara el pirahà, que no té recursivitat, desmunta per complet aquesta teoria que impera en el món científicolingüístic.

   Amb tanta polèmica i atacs, i tant d'ego intel·lectual i professional emboirant-los, han bandejat el que és realment important i digne d'estudi i de vertadera reflexió: com una població humana pot ser completament feliç. Aquest contrast amb la nostra manera de pensar i de viure ens fa veure realment què ens funciona malament a nosaltres. Sobretot què ens sobra. Aquest xoc va ser tan fort per a Daniel Everett, el missioner i lingüista que va conviure amb ells durant molts anys, que en lloc de convertir-los, el van convertir a ell. El contacte amb el seu estil de vida va fer que passara de tindre unes conviccions religioses ben arrelades a ser ateu. Els pirahàs són el paradigma de vida feliç no solament per la senzillesa material, sinó sobretot mental i espiritual. És en el seu despullament de futur i passat on rau la seua felicitat. Algú podria dir que viure així, sense pensament abstracte, ni històries ni art de cap tipus és com fer-se una lobotomia, i és que en les societats "avançades" estem tan dominats pels pensaments i els estímuls mentals de tota mena que no podríem resistir la senzillesa. Però sí que podem simplificar les nostres vides. Ací i ara.