dimecres, 27 de març de 2013

La llibertat de ser


   —L'art et fa sentir que pots fer qualsevol cosa realment.

   —Hi ha cap altra cosa que et faça sentir així o només l'art?

   —No, només l'art.

   Aquesta afirmació contundent és d'un xiquet de nou anys, Ryan, malalt de leucèmia. A l'hospital, a banda del tractament mèdic, rep també classes d'art gràcies a una ONG nord-americana, Tracy's Kids. I en la vivesa dels seus ulls i la seguretat amb què parla, sabem que realment l'art té un poder curador. És el que intenta mostrar-nos un reportatge de la BBC: The Power of Art: Can creativity cure the sick? (El Poder de l'Art: pot la creativitat curar les persones malaltes?). Que la creativitat ens fa sentir millor és una cosa que tots intuïm, però el que impacta del reportatge és que va més enllà, diu que hi ha evidències clíniques d'estudis que s'han fet a la Universitat George Washington que demostren que l'art cura. Tant és així, que en aquesta mateixa universitat ofereixen un màster i uns estudis de postgrau per a formar-se com a terapeuta de l'art. I si navegueu per Internet, trobareu un bon grapat de webs d'especialistes en aquesta matèria i de testimonis reals de xiquets i adults amb discapacitats, càncers i altres malalties que han millorat gràcies a la potenciació de la creativitat. Fins i tot hi ha l'ONG Terapeutes de l'art sense fronteres. 


   Alguna cosa es va remoure dins de mi quan vaig acabar de veure el reportatge. I és que, com a escriptora, em sent molt identificada amb la percepció de Ryan. Quan escric, sent que accedisc a una part de mi més sàvia, més lliure i, sobretot, més vasta. Sense limitacions. És com obrir una porta i abocar-te a un paisatge infinit. Tot és possible. Hi ha nombrosos testimonis d'escriptors i artistes (vegeu l'entrada "És el poeta la veu posseïda dels Déus?", desembre 2011) que senten fins i tot una mena de trànsit quan creen: entren en un estat de consciència que no té res a veure amb l'ordinari perquè es percep el món d'una altra manera; es perd la noció del temps, en la ment apareixen connexions inusuals entre les coses, emergeixen sensacions i sentiments que teníem arraconats. Fet i fet, s'arriba a una major claredat, una percepció global i més connectada de les coses i de les idees, una intuïció més esmolada, uns coneixements que no semblen nostres... crear és com pouar en una part més elevada de nosaltres, il·limitada i sàvia. El desconcert d'accedir a un estat tan diferent de la percepció "normal", fa que alguns artistes afirmen, com el pintor futurista Carlo Carrà, el següent: «Sé perfectament que sols en alguns instants feliços sóc prou afortunat per a perdre'm en el meu treball. El pintor-poeta sent que la sua vertadera essència immutable procedeix del regne invisible que li ofereix una imatge d'eterna realitat... Sent que jo no existisc en el temps, sinó que el temps existeix en mi. També m'adone que no se m'ha concedit la capacitat de resoldre el misteri de l'art d'una forma absoluta. No obstant això, em sent inclinat a creure que estic a punt de posar les meues mans en l'esfera divina.»



   És curiós constatar que si la creativitat ens fa sentir més lliures, és perquè hi ha alguna cosa que ens empresona. Si ens fa sentir més il·limitats, hi ha alguna cosa que ens limita. Si ens sentim més savis, és perquè alguna cosa ens està impedint l'accés a la intuïció. Al capdavall, hi ha una part de nosaltres que ens imposa control. I no és gens difícil deduir què ens està constrenyent: la part racional, lògica, analítica, quadrada i encaixonada en uns paràmetres esquifits i esbiaixats de la realitat. Tothom s'ha vist alguna vegada dividit entre la raó i la intuïció, entre el sentiment i l'analítica. I realment és així, segons assegura la neurociència. Dins del cervell tenim dos hemisferis, l'esquerre i el dret, amb funcions i percepcions ben diferenciades. Amb l'hemisferi dret podem imaginar, entenem les metàfores, somiem, creem noves combinacions d'idees. El dret processa la informació de manera global, partint del tot per a entendre les distintes parts que componen aquest tot. És intuïtiu en compte de lògic, pensa en imatges, símbols i sentiments; té capacitat imaginativa i fantàstica, espacial i perceptiva.  En canvi, l'hemisferi esquerre processa la informació analíticament i seqüencialment, pas a pas, de manera lògica i lineal. L'hemisferi esquerre analitza, abstrau, compta, mesura el temps, verbalitza, pensa amb paraules i amb nombres, és a dir, conté la capacitat per a les matemàtiques i per a llegir i escriure.


   Com a resultat d'aquests descobriments sorprenents, sabem ara que malgrat que continuem sentint-nos un sol ser, els nostres cervells són dobles, i cada meitat té la seua pròpia forma de coneixement, la seua pròpia manera de percebre la realitat externa. Podríem dir, en certa manera, que cadascun de nosaltres té dues ments, dues consciències, connectades i integrades pel cable de fibres nervioses que uneix ambdós hemisferis (corpus callosum). Els hemisferis poden col·laborar entre ells, treballar per separat i, evidentment, també pot haver-hi conflicte, quan un d'ells intenta fer allò que l'altre sap que pot fer millor. A més, sembla que cada hemisferi té una manera d'"ocultar" coneixements a l'altre. L'estat ideal seria l'harmonia entre els dos hemisferis, per tal que el ser humà tinguera a l'abast totes les capacitats que li són pròpies, que són moltes. Però no és el nostre estat actual. El llenguatge i la paraula estan estretament lligats amb el pensament raonat i amb altres funcions mentals elevades que distingeixen el ser humà de la resta de criatures, i per això els científics del segle XIX consideraren que l'hemisferi esquerre era el dominant, i el dret el subordinat. L'opinió general, que va prevaldre fins fa molt poc, era que la meitat dreta del cervell estava menys avançada, menys evolucionada que la meitat esquerre; una mena de bessó d'inferior capacitat dirigit i mantingut per l'hemisferi esquerre, el verbal. En paraules del neurocientífic Roger W. Sperry: "La qüestió principal és que semblen existir dos modes de pensar, el verbal i el no verbal, representats respectivament per l'hemisferi esquerre i el dret, i que el nostre sistema educatiu, així com la ciència en general, tendeix a menysprear la forma no verbal de l'intel·lecte. El resultat és que la societat moderna manifesta una discriminació en contra de l'hemisferi dret".


  Una discriminació que ens està impedint gaudir d'habilitats i potencialitats que ens enriqueixen enormement. Amb la manera de processar la informació usada per l'hemisferi dret, es produeixen flamarades d'intuïció, moments en què "tot sembla encaixar" sense haver d'explicar les coses en un ordre lògic. Sentim com una mena d'il·luminació sobtada, com li ha passat a nombrosos científics al llarg de la història, des d'Arquímedes a Einstein. Aquest és l'estil de l'hemisferi dret: intuïtiu, subjectiu, relacionador, holístic, intemporal. És, també, el mode desmanegat, emocional, imprevisible, amb una mode d'accés al coneixement no reduïble a patrons, a cap lògica, és a dir, no controlable. En aquest hemisferi t'has de deixar dur, acceptar el fet de no saber d'on prové el nostre coneixement, acceptar que no hi ha control, la qual cosa ens espanta. És per això que la nostra cultura l'ha tendit a ignorar. Per exemple, la major part del nostre sistema educatiu està dirigit a cultivar la part verbal, racional i temporal de l'hemisferi esquerre, amb la qual cosa deixa oblidat mig cervell de cada estudiant.



   Tal com està dissenyat actualment, amb preponderància de les assignatures verbals i numèriques, el sistema educatiu no pot ensenyar el mode de coneixement de l'hemisferi dret. Al cap i a la fi, aquest hemisferi no té massa bon control verbal. No es pot raonar amb ell. No se li pot fer que diga cap cosa lògica. No se li donen bé les seqüències: començar pel principi, fer el pas següent, i després el següent. Ell comença en qualsevol part o ho fa tot alhora. A més, l'hemisferi dret no té un bon sentit del temps i no sembla comprendre el que s'entén per "perdre el temps", com fa el sensat hemisferi esquerre L'hemisferi dret no val per a classificar ni per a posar noms. Sembla considerar les coses tal com són en el moment present, amb tota la seua fascinant complexitat. Em pregunte com serien considerats els xiquets amb Trastorn de Dèficit d'Atenció, hiperactivitat, dislèxia, etc., en un sistema educatiu que integrara les característiques i manera de procedir de l'hemisferi dret.


   Tot i que els educadors són ara més conscients de la importància del pensament intuïtiu i creatiu, els sistemes escolars en general continuen estructurats a la manera de l'hemisferi esquerre. Tot està ordenat de manera rígida en cursos, cicles, horaris... A més, el coneixement està compartimentat en assignatures i avaluacions amb la qual cosa l'alumnat no arriba a tindre una visió global i unitària del que sap, no relaciona les coses que aprén.  I es potencia sobretot capacitats com la memòria i la lògica. En aquest sistema tan estructurat i estàndard no hi ha lloc per a la diferència, les necessitats específiques de cada alumne, per a l'espontaneïtat i la inventiva. I tot el món té la sensació que alguna cosa va malament. El cervell dret —el somniador, l'artífex, l'artista— es perd quasi totalment en el nostre sistema educatiu. Pot ser que hi haja alguna assignatura més artística (música, dibuix...), però és molt improbable que trobem cursos d'imaginació, de visualització, de percepció espacial, de creativitat com a tema a part, d'intuïció, d'inventiva... Per descomptat, coneixem molt bé els efectes d'una educació inadequada en l'aspecte verbal i numèric: l'hemisferi esquerre mai sembla recuperar-se del tot i l'estudiant pot quedar endarrerit per a tota la vida. Què ocorre aleshores a l'hemisferi dret, que pràcticament no rep cap atenció? I més encara: ¿Què passarà quan s'aplique el nou model educatiu Wert, que bandeja les matèries artístiques i potencia les matemàtiques i la llengua? Potser ara que els neurofisiòlegs han aportat una base teòrica puguem començar a construir un sistema escolar que ensenye a tot el cervell.


   Així doncs, ens sentim limitats, escindits, vivim amb unes capacitats com la raó i la lògica que són necessàries, però totalment insuficients per a ser feliços. Percebem que no som complets, que hi ha una part de nosaltres mutilada, amb l'ansietat i el sofriment que això comporta. No és gens estrany que quan desfermem la creativitat o fem cas de la intuïció sentim tanta vitalitat, obertura i alleujament. És la llibertat de ser qui realment som, l'alegria de poder comptar amb parts de nosaltres que ens semblen màgiques de tan poc usades. Som molt més del que la part esquerre del cervell s'entesta a fer-nos creure. Actualment la ciència està demostrant que potenciar aquesta part dreta, com ara la creativitat, té efectes curadors. Quines altres potencialitats mutilades tenim dins? Quins secrets?