dimecres, 22 de maig de 2013

Ser



Ser lliure.

Veure passar el dolor
del passat
com paisatges efímers
rere els vidres del tren.

Ser una volva
insignificant
que volta arreu
tan lleugera
que mesura en un dia
el blau de l'oceà,
voleteja jogassera
entre les àles tènues
d'una papallona
i acarona cims de catedrals
encesos pel capvespre.

Ser lliure.

Ser tan minúscula
que les sagetes de fel
caiguen sempre lluny de mi.
Acollir la humiliació
i el rebuig
com la terra porosa
dòcilment oberta
a les fulles ennegrides
que li donaran saó.
Matriu poderosa
i pacient.

Ser lliure
i no conéixer les paraules
tanca, aturall,
illa...
Cremar contorns i horitzons.

Ser silenciosa
com un bri de sol
que alegra el rostre
moribund.
Restar tan buida
de saber
que em puga fecundar
la saviesa dels estels.

Però, sobretot,
dir-te que
T'ESTIME
sense abisme
ni precipici.
Sols la fondària càlida
del silenci
acotxant-me.
Silenci de veus.
Silenci d'ombres.

Ser lliure.
O, millor dit:
no ser ningú
per poder ser-ho
tot.