dijous, 6 de juny de 2013

Recableja't!




foto: Gregory Colbert



   De totes les queixes que he sentit expressar a les dones sobre la seua relació amb els hòmens, les principals són:
         -els hòmens no parlen del que senten, del que pensen. Això origina nombrosos malentesos i una gran impotència en les dones. Quan una situació els resulta delicada i difícil a nivell emocional, miren cap a un altre costat esperant que es resolga per si mateixa, o l'amaguen al fons de la consciència: els resulta difícil tant identificar el que senten com gestionar aquests sentiments, mirar-los de prop sense vertigen.
         -els hòmens no tenen massa desenvolupada l'empatia, els costa posar-se al lloc d'una altra persona i, sobretot, entendre el patiment d'una dona.

   Ells, d'altra banda, també es queixen de les dones:
        -sempre estem parlant de sentiments i estats d'ànim, tenim una necessitat excessiva de reflexionar sobre les emocions pròpies i les dels altres.
            -volem saber el que ells pensen i senten a tota hora.
         -som molt patidores i peguem massa voltes a les coses o hi donem massa importància.

   Fet i fet, ells són uns "immadurs emocionals" i elles unes "patidores histèriques". Són etiquetes perilloses que alimenten constantment el cercle viciós de la diferència entre els sexes i la desigualtat. La qüestió és: realment som tan diferents? Hi ha evidències científiques que expliquen aquestes diferències, o es tracta de les conseqüències d'una educació i socialització de rols diferenciats per a cada sexe? Segons els articles que he consultat de professorat de psicologia i neurociència expert en aquests temes, he extret les conclusions següents:

   D'una banda, sí que hi ha evidencies científiques de les diferències en la biologia del cervell masculí i el femení que expliquen certs comportaments més acusats en un sexe o en un altre. Per exemple, segons Baron-Cohen determinades àrees del cervell dedicades al processament emocional poden  ser més grans en les dones que en els hòmens (sistema límbic). I el fet que verbalitzem més el que sentim, que tinguem més facilitat que ells per a expressar el que ens passa pel cap i per la ment, es deu al major desenvolupament del feix de nervis del corpus callosum que és la part del cervell que permet comunicar els dos hemisferis del cervell. Els hòmens, per la seua banda, tenen més desenvolupat l'hemisferi esquerre del cervell, que és el més racional i analític. Les dones, el dret, que és el que gestiona les emocions i la intuïció. Ací tenim, doncs, la configuració cerebral distinta que explica les diferències entre un sexe i l'altre. El problema ve quan la societat, els mitjans de comunicació, l'educació, etc. intensifiquen aquests trets diferencials posant-hi barreres pel mig. I no només això, sinó que s'associen els trets que els hòmens tenen més desenvolupats, és a dir, la part racional, pràctica i analítica, amb característiques bones i aconsellables, i la part més femenina, com la intuïció, l'emotivitat i l'empatia, amb debilitat i vulnerabilitat. Aquest és el problema real, i no el fet de tindre diferències. Com afirma Alberto Ferrús, doctor en Biologia: "Encara que existeixen diferències cerebrals, cap d'elles justifica les accions que es prenen en nom d'elles". Però no només influeix la fisiologia del cervell en el comportament, sinó també les hormones. Segons Louann Brizendine, la influència dels estrògens en la menstruació de les dones fa que, al llarg de tota la vida, la percepció de la realitat siga diferent cada dia. Aquests canvis en l'humor també incidiran en l'estrés i l'ansietat davant de situacions que per als hòmens manquen d'importància. En paraules de l'autora: "El cervell femení està tan profundament afectat per les hormones que pot dir-se que la influència d'aquestes crea una realitat femenina". En canvi, la testosterona fa els hòmens més agressius i menys comunicatius. A més, tenen majors processadors en l'amígdala, que és on s'enregistra la por i l'agressivitat. Algun o alguna respirarà alleujat, pensant: "Veus! Sóc així per les característiques del meu cervell o les meues hormones, no puc canviar!".

   D'altra banda, i ací desmuntaré la paradeta a qui tenia ja l'excusa científica per a quedar-se tranquil/tranquil·la amb les pròpies mancances, la tendència majoritària dels investigadors és constatar el pes de l'educació (pares, escola i societat) i l'adjudicació de rols segons si eres xic o xica. Aquesta diferència en l'educació emocional acaba desenvolupant aptituds molt diferents. Les xiques aprenen prompte a familiaritzar-se amb les emocions perquè tant mares com pares amb elles en parlen més que amb els xics, i no els tallen les ales per a expressar lliurement el que senten. En canvi, els xics són socialitzats des de xiquets per a evitar expressar emocions. Entre les barreres que es troben per a l'expressió emocional, s'ha assenyalat la competivitat entre els hòmens, l'homofòbia, l'evitació de la vulnerabilitat i l'obertura, i la carència de models de rol adequats. D'aquesta manera, els xics s'especialitzen en el rol de minimitzar les emocions relacionades amb la vulnerabilitat, la culpa, la por i el dolor (Brody i Hall, 1993; Lewis, 1978; Mc Clure, 2000, etc.). S'ha comprovat que en les famílies en què la mare i el xiquet tenen conversacions sobre estats emocionals, els xiquets solen arribar a parlar clarament dels estats emocionals i a interessar-se per ells (Dunn, 1990). Per tant, la biologia del cervell és només un dels elements, i no el més important, que explica la diferència en aptituds emocionals entre els sexes. En aquest sentit, s'han fet molts estudis per a demostrar com es tracta de diferent manera a xiquets i a xiquetes. D. R. Shaffer, com també altres autors, exposa un experiment en el qual un bebé és mostrat primer com una xiqueta i després com un xiquet a diferents persones. L'actitud del adults davant de cadascuna de les situacions és molt diferent. Per exemple, davant d'una mateixa reacció del bebé, s'etiqueta d'"enuig" si és xiquet, i de "por" si és xiqueta. D'aquesta manera, interpretem i codifiquem cada actitud i cada reacció partint d'uns prejudicis que també hem aprés. És ací on apareix aquella "profecia autocumplida" que "fomenta les diferències d'actuació cognitiva entre els sexes i orienta els xiquets i les xiquetes cap a camins professionals distints" (Shaffer, 2002).

   Així doncs, es naix amb les diferències o es fan? Segons M. J. Barral, professora d'Anatomia i Embriologia de la Universitat de Saragossa: "Es naix i es fan. Naixem amb cervells diferents, però el cervell humà és molt immadur en nàixer i no acaba de madurar fins bastants anys més tard, de manera que les condicions ambientals també ens fan diferents. Les diferències tenen causes genètiques, hormonals i ambientals, i totes elles són igual d'importants". És a dir, hi ha una base biològica que afecta el comportament diferenciat de cada sexe, però també és igual d'important la influència de l'entorn, de l'educació i el medi social. Segons Emilio García García, profesor de Psicologia de la Universitat Complutense de Madrid, és inqüestionable que les experiències i aprenentatges en entorns socioculturals reestructuren i organitzen el cervell, recablegen les xarxes neuronals, com han demostrat estudis de cervells de persones amb professions tan distintes, com taxistes, violonistes, pianistes, etc. I també la reestructuració que com a conseqüència d'aprenentatges i rehabilitació ocorre en el cervell de persones amb lesions, ceguesa, sordesa, afàsia, amnèsia, etc. El cervell humà ha evolucionat per les exigències i necessitats de l'entorn. Podríem dir que la necessitat d'adaptar-se a les circumstàncies ha deixat una empremta biològica en el cervell. Conclou amb una afirmació que personalment m'ha impactat molt: "Societats i cultures més simètriques i equilibrades, amb rols i professions compartides per persones d'un sexe i de l'altre també deixaran el seu impacte en la conformació física dels cervells i per tant en els tipus i modalitats de ments d'hòmens i de dones".

   Les diferències entre cervell masculí i femení es deuen a l'evolució i a la capacitat d'adaptació dels sers humans. Per això, en una societat més igualitària les diferències biològiques entre hòmens i dones no serien les que són. O siga, si el cervell s'ha pogut adaptar a professions, habilitats i destreses tan diferents al llarg de l'evolució humana, i fins i tot quan havia de partir de zero, en el cas mencionat de lesions i discapacitats; si el cervell és en certa mesura mal·leable, per què no ens esforcem, hòmens i dones, i ens obrim a capacitats humanes que ens milloraran, independentment de l'etiqueta (masculina/femenina) que se'ls haja atribuït? Per què no RECABLEJAR-nos?