Després d'aquell
dia ja no el vaig tornar a veure més per la saleta d'espera. M'hauria agradat
parlar més amb ell. Dins de mi sentia un caos aterridor, una confusió de veus,
de pensaments... Era una lluita interior de forces que no acabava de reconéixer
del tot. En l'última conversació que vam tindre alguna part de mi comprenia el
que m'estava dient, una part de mi reconeixia que hi havia alguna cosa dins que
no funcionava. El que em deia sobre l'essència ressonava en algun racó
interior, i fins i tot vaig intuir alguna mena de força subtil que m'estirava
cap endins. Eren les arrels? Per què ara, sola, no aconseguia sentir la part de
mi que va bategar mentre ell parlava? Era difícil destriar entre tants
pensaments i sensacions, surant en orri com els embalums incoherents d'un
naufragi. Qui era jo realment? Per
què vaig sentir aquell dia una mena d'enyorança? El que tenia clar és
que ja res tornaria a ser com abans. Sabia que havia d'indagar, i l'única pista
que em podia ajudar era sentir les arrels i seguir-les cap a les profunditats. Tanmateix, cada vegada que ho intentava,
m'entrava una por paralitzant: estava tan fosc allà dins! I ho deixava estar. A
més, a l'Andreu l'irritava molt que estiguera trista o neguitosa, per a ell era
una pèrdua de temps, sempre deia: "de què serveix estar malament?". I, si m'enfadava per la seua manca
d'empatia, encongia els muscles i deia: "Si vols patir, allà tu...". Per
a ell era debilitat estar decaigut o deprimit. Expressar els sentiments era
mostrar vulnerabilitat. El que més m'enrabiava era que em diguera "ja
estàs igual una altra vegada?" amb expressió fastiguejada. Odiava que fóra
així, però, en el fons, l'admirava per tindre tant d'autocontrol i aquella
capacitat d'oblidar-se ràpidament de les ofenses. Amb els anys vaig aprendre a
no mostrar mai tristesa ni ansietat, sobretot amb ell, estava farta que em diguera
"patidora" i intentava ser més despreocupada, però des de la
conversació amb Miquel vaig intuir que només havia enterrat el malestar. I
m'aterria desenterrar-lo, veure'm en un espill que potser no m'agradara.
M'hauria tornat boja si no fóra per la
faena com a cambrera que vaig aconseguir gràcies a les coneixences que vaig fer
com a periodista. Després de parlar amb Miquel m'abellia posar a prova la meua
vocació. Em vaig fer periodista entre altres coses perquè m'agradava tractar
amb la gent, i ser cambrera tenia aquest al·licient. A més, es tractava
d'atendre una cafeteria situada enfront de la facultat de ciències de l'esport,
de segur que estaria plena de gent jove.
I no m'equivocava: a la cafeteria sempre hi havia tràfec d'estudiants. En
uns dies vaig reviscolar i entre les rialles dels jóvens, l'horari esgotador i
el cansament de cames se'm va oblidar que dins era tot un desgavell. Fins i tot
em va despertar la coqueteria, la Sílvia entremaliada dels meus anys
d'estudiant i m'atrevia a lluir l'escot. Vaig fer amistat amb una xica que
venia totes les vesprades a fer-se una cerveseta, i estàvem sempre picant-nos.
"Hala! Quina regadoreta! Sembles
una posadera d'aquelles
medievals", em deia, i jo li responia: "Ai, si em vera ma mare tan descocada!", i ella: "Calla,
dona! Pa que se lo coman los
gusanos, que lo disfruten los humanos!". A vegades la veia aparéixer
amb persones en cadira de rodes. "Treballes amb persones amb
discapacitat?", li vaig preguntar. "Ui! Que bé que ho has dit, quasi
tots diuen minusvàlids i això em posa dels nervis.", va respondre, i em va
contar després que treballava en una associació esportiva per a persones amb
discapacitat, Tetrasport, com a educadora física. Els ajudava a accedir als aparells del gimnàs i
els assessorava. De moment els havien deixat una sala a la facultat, però tenien
pensat ampliar l'espai en un altre lloc. Em vaig fixar que tenia les espatles
amples i els braços visiblement musculosos, no podia ser d'una altra manera si
havia de carregar tots els dies tant de pes. També tenia una mirada clara i
transparent, franca. I una vitalitat que es contagiava. No sé si va ser per
aquella espontaneïtat o per alguna cosa que intuïa inconscientment en
ella, però m'atreia ser la seua amiga. Era el millor moment del dia, quan venia Rut i competíem per veure qui la
deia més grossa.
Un dia
estàvem xarrant a la barra quan va entrar a la cafeteria una parella d'uns
trenta-tants anys. L'home empenyia la cadira de rodes de la dona, la va
col·locar al costat d'una tauleta i li va preguntar què volia prendre. La dona
parlava amb molta dificultat, quasi no se l'entenia, però ell semblava estar
posat a desxifrar el que deia. Em vaig quedar absorta mirant-los i,
sense deixar d'observar, vaig dir a Rut: "Aquella xica té atàxia...".
Rut va fer un bot : "Com ho saps?". Em vaig ajupir per agafar una
cervesa i, mentre li llevava el tap, li vaig contestar: "Ja saps, els
periodistes sabem de tot" i vaig riure com si no passara res, però Rut
sabia que sí que passava: li havia tret una Carlsberg i ella era una
incondicional de les Heineken. Jugant nerviosament amb les mans, ficant-les i
traient-les compulsivament de les butxaques del davantal, vaig anar a prendre'ls
nota. Quan vaig tornar a la barra, Rut em va contar que els coneixia: ell
treballava a l'associació, i s'havia enamorat d'ella a pesar de saber que tenia
atàxia. Els vam mirar amb dissimulació: semblaven molt encaramel·lats. Després
de portar-los les begudes, no vaig poder resistir-ho més: "Me'n vaig a
buscar una cosa al magatzem", vaig dir a Rut, sense mirar-la i assenyalant
cap a la porta darrere de la barra. Vaig eixir al carreró de darrere de la
cafeteria i em vaig encendre un cigarret amb les mans tremoloses. Havia intentat estar bé, de veritat que ho
estava intentant, però això era massa per a mi. Em van eixir furtivament
unes llàgrimes. El desgavell era ara un tornado sacsejant-me per dins amb violència.
No sentia tristor, només ràbia. Estava
furiosa amb mi mateixa. Maleïdes arrels! Abans que passara això fa més de quinze anys jo era feliç,
era alegre, no em preocupava per res, no em feia preguntes perquè tot em
semblava senzill, tenia somnis... Vaig intentar respirar profundament per
tranquil·litzar-me i eixir del furor intern observant el que m'envoltava. Uns
xiquets jugaven a uns metres, un rasta passava amb una bici atrotinada, i en la
paret escrostonada d'enfront hi havia una pintada: "S'incendià ma casa:
ara res m'obstrueix la visió de la lluna". Em vaig quedar embadalida
llegint-la i em vaig calmar. Semblava una de les frases de Miquel, però més
tard vaig comprovar en Internet que era un haiku antic. Potser estava sent massa dura amb mi mateixa,
potser estar a l'intempèrie tenia els seus avantatges...
Uns
dies més tard, Rut va arribar a les deu de la nit en compte de les huit, la
seua hora habitual. Em tocava a mi tancar, i Rut em va proposar de quedar-nos
una estoneta més, les dues soles. Havia
tingut un mal dia i li abellia parlar amb algú. Vaig tirar la persiana
de la porta principal, vaig encendre unes espelmes i vaig posar la música que
em va donar la gana. Als primers compassos de guitarra Rut es va posar a
balancejar el cos al ritme de la música. "Què és? Està molt bé!", va dir. "És blues, I need a man to love,
de Janis Joplin", i em vaig posar a ballar. "Vinga,
Sílvia, fem-nos unes cassalletes a veure si se'ns posa la veu com la
Joplin!". "Així, amb la panxa buida?", vaig dir, i sense esperar
que em contestara vaig encetar un paquet de papes i un de cacauets.
Al cap d'una hora estàvem ja una mica contentetes, però em vaig recordar que
ella volia contar-me una cosa.
―T'ha passat alguna cosa, Rut?
―Ai,
és que estic una mica sensible, mira: resulta que tinc un xiquet de cinc anys
en acollida els caps de setmana...
―Ah, sí? Com li diuen? ―vaig interrompre-la. És que aquesta xica sempre m'estava
sorprenent!
―Carles,
li diuen Carles. És que li he agafat estima i voldria l'acollida permanent, però
m'està entrant una mica de vertigen.
―Ui! Per
què?
―Perquè
sóc una xica jove, fadrina, i criar sola un xiquet com Carles...
―Què
li passa?
―Ha tingut un pare maltractador.
Em vaig quedar bocabadada mirant-la. Li vaig posar la mà damunt la seua.
―I
com va ser que decidires acollir un xiquet?
―No sé, és una cosa que venia pensant des
de feia temps, simplement sentia que ho havia de fer.
―Supose que t'hauràs plantejat que, amb un
xiquet, et resultarà més difícil trobar parella.
―M'és igual, si algú em vol de veritat m'ha
d'acceptar a mi i al xiquet.
―Sabies abans d'acollir-lo que havia viscut
en una família així?
―I tant! Vaig ser jo qui ho va sol·licitar.
Em
vaig quedar muda de l'esbalaïment. Ella va abaixar la mirada uns segons,
després es va quedar mirant-me de fit a fit i digué:
―Sílvia, t'he de contar una cosa... És que
jo... És que la meua família també era així.
Em vaig aborronar tota, em vaig alçar i la
vaig abraçar. Vaig seure al costat
d'ella mentre m'ho acabava de contar:
―No
passa res, ara ja està tot paït, però van ser uns anys molt durs, de patir
molta impotència, ràbia, de recuperar l'autoestima desfeta per un pare
manipulador... Però encara que et sorprenga, t'he de dir que hi ha una
part molt positiva en tot açò. El sofriment em va fer madurar abans d'hora, i
alhora em va fer més sensible, com si fóra un foc que fonguera com la cera les
cuirasses i altres corfolls que ens impedeixen veure més enllà...
―Un amic meu em deia: "el sofriment és
la pluja sobre la teua vida. Cuida't d'encarrilar les seues aigües".
―Exacte! Que ben expressat! El dolor ens fa
més "vulnerables". Aquesta paraula té molt mala fama entre la gent, però
si superes la por i t'endinses en aquesta vulnerabilitat, descobreixes que en
realitat és poder. La por és com un holograma, l'has de traspassar per
adonar-te que no és real. I això et dóna una llibertat impressionant... de ser
el que realment eres, de dir la veritat... en fi, com que ja has experimentat
la pròpia foscor, ja res et fa por.
Em vaig quedar impactada pel que deia Rut,
era com mirar-se en un espill. Em reconeixia en cada paraula que escoltava
d'ella. Dins de mi vaig sentir un alleujament fugaç com una carícia. Una carícia
que va il·luminar alguna cosa en mi i, quasi en estat de xoc, amb l'ajuda de
l'alcohol, em vaig desempallegar per uns instants de la ment i vaig dir com
hipnotitzada:
―I quan resisteixes la presència de les
ombres, comences a notar que hi ha alguna cosa més que abans no veies. Podríem
definir-ho com una espècie de saviesa, de comprensió profunda de les coses. El
dolor ha sigut com el senyal indicador que et porta allí on realment has de
mirar. El dolor et fa qüestionar-t'ho tot, buscar alguna cosa més... Et fa
créixer arrels assedegades d'aigua...
Ara era Rut la que em mirava atònita, quasi
no parpellejava. Després d'un breu silenci dens em va dir:
―Sílvia, una reflexió així només pot fer-la
una persona que ha experimentat un dolor fort...
Ja no podia aturar l'embranzida d'aquella
força desconeguda que estava guanyant la batalla en el meu desgavell interior.
La presència i les paraules de Rut eren com un reclam poderós que, com un
imant, atreia la part de mi afí al que deia i la feia eixir cap a fora amb
l'impetu d'una cascada després d'una tempesta. I ho vaig deixar anar tot:
―Sí, també he tastat el dolor profund... per
una mare a qui van diagnosticar atàxia espinocerebel·losa quan jo tenia poc més
de vint anys. Tu saps el que és, pots comprendre que dur que resulta veure com
una persona que estimes veu com va reduint la capacitat de moure's, de caminar,
fins i tot de parlar... Mentre és conscient del tot, de com va degenerant el
seu cos. Encara sort que unes complicacions que li van provocar un atac al cor
van impedir que continuara patint. Però
això no és tot. Quan mon pare va veure que ma mare depenia tant d'ell, no ho
pogué resistir i va desaparéixer, deixant-me a mi sola a càrrec d'ella. No
t'imagines com el vaig odiar, no per haver d'atendre ma mare, sinó pel patiment
que li va ocasionar. Per això la vaig intentar compensar el millor que
vaig poder, volia que se sentira estimada.
―Mare meua! Quin cabró ton pare! Perdona, però és que les persones així em
posen de molt mala llet. ―Rut treia foc pels queixals quasi literalment, li
havia pujat una flamarada a la cara i estava molt roja, ben encesa.
―Ja,
va ser un cabró, però quan després de la mort de ma mare va acudir a mi
desesperat amb una depressió de cavall, em vaig compadir d'ell i el vaig ajudar
a eixir-ne.
―Uf! No sé si jo hauria pogut. Però et comprenc, jo també vaig
passar pel dolorós procés de perdonar mon pare.
―És el que déiem adés, el dolor i el
sofriment extrem et fa més permeable al sofriment dels altres, no ho pots
evitar...
―Sí, dis-m'ho a mi! Per això treballe en el
que treballe. Vulguem o no, no podem deixar de banda la sensibilitat, però això
ens fa evolucionar, i a mi personalment em fa més feliç.
―És veritat! No podem desconnectar-nos de
la nostra part humana, com fan els vampirs d'aquella sèrie.
―Doncs això és el que fa la majoria de la
gent!
I ens vam riure amb ganes, la qual cosa ens
ajudà a alliberar la tensió del moment. No per molt de temps, perquè de sobte
va sonar el meu mòbil.
―Qui deu ser a aquestes hores? Però si són
més de les dotze! ―va dir Rut, mentre jo agafava el telèfon.
―Sí, no et preocupes, que en vint minuts em
clave a l'hospital.
―A qui tens ingressat?
―A mon
pare, s'està morint. A veure si arribe a temps de veure'l encara
conscient.
―Espera, tinc el cotxe fora aparcat, et duc a l'hospital.
Gràcies a la fitipaldi de Rut vaig
arribar-hi a temps. Havia anat tots els dies a veure'l quan acabava de la
faena, però volia estar present en aquell moment tan delicat i especial. Sabia
que em necessitava. Vaig entrar a l'habitació directa com un llamp cap a ell, i
ma tia em digué que estava molt sedat per la morfina però que intentava
aguantar conscient per poder parlar amb mi.
―Pare, ja estic ací, vinga, no plores, que
quasi no tens forces.
Li vaig agafar la mà fortament entre les
meues i el vaig mirar amb tendresa, intentant no plorar. Vaig notar que
intentava obrir amb gran esforç la boca com per dir-me alguna cosa, i vaig
acostar-hi l'orella. Amb molta
dificultat i veu tremolosa em digué:
―Perdona'm,
Sílvia, no he sigut un bon pare i menys encara un bon marit, però me'n vaig
tranquil. Tu em vas perdonar i això m'ha ajudat a mi a perdonar-me. I sé que ta
mare m'està esperant somrient a l'altra banda...
I
realment semblava que estava veient-la, a pesar de quedar-li tan poca vida
tenia una lluïssor especial als ulls i no parava de mirar cap al sostre. Al cap d'una hora va morir. Estava trista però
alhora contenta perquè no se n'havia anat amb el pes de la culpa. Necessitava
eixir un moment de l'habitació i se'm va ocórrer anar a la saleta d'espera on
solia coincidir amb Miquel. Em vaig recolzar sobre l'ampit de la
finestra i vaig tancar els ulls per recordar aquella abraçada càlida... Com si el tinguera davant, li vaig dir:
―Ara et
comprenc, Miquel. Tenies raó: el dolor m'ha fet ser diferent i no ho
volia admetre, no és gens fàcil ser profund en un món com aquest. Però gràcies a tu he vist que aquesta
diferència és una benedicció. Està molt fosc allí on les arrels s'endinsen,
però també és l'única manera d'arribar a l'aigua que realment ens nodreix. Gràcies,
Miquel.
˜ ˜ ˜
Rut i jo havíem quedat a la cafeteria on
treballava abans. Havíem de celebrar que estava embarassada d'Antoni, la seua
parella. Encara que treballàvem juntes a Tetrasport a vegades no ens véiem en
tot el dia. Jo estava molt atrafegada al despatx, intentant organitzar una nit
de monòlegs per recaptar fons per a l'associació. També havia d'acabar per al
butlletí mensual de Tetrasport un article sobre l'esperança que aportaven unes
noves investigacions sobre la biologia de l'atàxia de Friedreich. Semblava
una executiva sols que cobrant tres vegades menys. Però era tan feliç! Des de
la porta de vidre vaig veure Rut intentant que el seu fill Carles no tombara la
botella de vidre del suc. Al costat
d'ella estava l'Antoni, que li passava una mà per damunt dels muscles molt ufà.
―Vaja!
La cervesera major de la ciutat ara s'ha passat als sucs!
―Calla,
cabrona! Això és el que més m'ha costat per l'embaràs. I saps que no puc menjar
pernil?
―Per cert, Sílvia, enhorabona per la
publicació de l'article! ―va dir Antoni. Es referia a un article que vaig
escriure sobre la vida de les persones que pateixen alguna malaltia rara i que
va ser publicat per un diari de tirada nacional.
―Demanem alguna cosa per menjar? És que
tinc tanta fam que em menjaria un bou! ―va dir Rut, mirant la carta
d'entrepans.
Se la veia bella i radiant, i m'alegrava
que per fi haguera trobat un home que sabera apreciar la seua vàlua. Se'ls veia molt enamorats i tenien molta
complicitat. M'alegrava per ella però em feien un poc de denteta. Seguia
amb l'Andreu, però després de la mort de mon pare ja no va continuar res igual.
No pareixia que li agradara la verdadera Sílvia. Si havia de plorar, plorava, si havia d'estar
trista o en silenci, ho estava. Per la manera tan anormal com s'enfadava
vaig intuir que potser no era tan dur com aparentava, i que realment s'enfadava
amb si mateix per no saber gestionar el patiment per mi. En realitat era tan
sensible que, com que no ho volia acceptar, s'escudava darrere d'una fredor
fingida. Fins que un dia el vaig delatar i es va posar a plorar amargament, tot
ell era una convulsió. Després em va contar que arrossegava un trauma infantil
que el feia molt de patir i no sabia com superar-ho. Veure la seua part més
"vulnerable", veure'l més com era en realitat, va fer que ens unírem
més. O potser és que m'agraden els casos perduts!